*Premi del Concurs de «Conte Curt llatinoamericà’2017»
Van tornar
a veure la seva terra després de molts anys a l’exili. El revolt del camí, ja
reconegut de feia estona, va assenyalar-los que eren a prop de la parcel·la on
algun cop van ser feliços. En Manuel va acaronar el cap del seu fill mentre
mirava els ulls melancòlics de la Martha, intentant encomanar-li aquella
esperança que avui no obstant es dibuixava tan sols com una promesa. Caminaven
lentament, com intentant descaminar les passes que la violència els havia
obligat a fer abandonant tot allò que posseïen.
Feia ja
un any que la guerra s’havia acabat. La pau es va signar entre els aplaudiments
d’uns, i la indiferència i l’escepticisme d’altres. El perdó i l’oblit van
imposar-se per decret. Es va parlar molt de víctimes i de reparació. Milers
d’homes i dones van omplir les oficines del govern cercant que l’estat els
reconegués els seus morts i els tornés la terra que feia molt temps els
poderosos els havien pres.
- Des
d’aquí ja queda poc per arribar al rancho. Primer de tot haurem d’arreglar la
tanca; recordo que abans ens entraven molt els animals del compare José i ens
espatllaven les plantes.
- Estic
cansat i tinc gana.
- No et
preocupis Esteban, tan bon punt arribem la teva mare ens prepararà menjar;
millor que pugis al cavall i ens ajudis a menar la restar del bestiar.
La
Martha va alçar els ulls i va veure la seva antiga casa al final del corriol.
Només era una ruïna. Quatre parets es mantenien dempeus enmig d’una terra grisa
que donava testimoni de temps de violència i de mort. Van lligar els cavalls i
les mules, i entraren, respirant llargament, com aquell qui desperta d’un
terrible somni i ara només vol reconèixer-se en el món dels vius.
- En
aquesta habitació és on vas néixer tu...
La
Martha i en Manuel acariciaven les parets, i hi apropaven l’orella, com volent
que els reconeguessin i els donessin la benvinguda.
- Aquí,
en aquest pati, van matar el teu germà Julián; li van disparar tres trets.
Van
aturar-se mirant un arbre mort, abraçant-se i sabent que allò que seguia era el
més dur; recuperar la terra també és enyorar els morts, continuar endavant
malgrat la tristesa.
Al matí
en Braulio i en José van saludar des del tombant del camí. Van trobar la
família entre eines, reparant el sostre i descarregant les darreres coses que
havien dut.
-
Compare aquesta terra està malalta. Ja no hi creix res. Els de l’oficina del
govern ens diuen que és millor vendre-la.
En
Manuel es mirava un grapat de terra que hi havia sota els seus peus. La va
agafar amb les mans intentant de flairar-la.
- Els
darrers quinze anys van sembrar palma, el senyor que va comprar tot això tenia
molts de quartos, va dur maquinària, treballadors i molts de químics. La terra
s’ha esgotat i ara és un grapat de cendra. Només cendra, Manuel, només van
donar-nos això.
-
Aleshores, què fareu vosaltres?
- La
cosa està molt fotuda, Manuel. Amb uns quants més, hem decidit vendre; veníem a
dir-t’ho, per veure si essent molts ens paguen una mica més.
- I els
nostres morts? I els que van matar-nos? Aquesta terra és nostra i no la
deixarem.
-
Compare, no és cosa de morts, és cosa de vius; si ens quedem aquí serà per
morir-nos de gana.
En
Manuel va sentir que el sol castigava el seu cos. Mirava amb pena la seva
família, però amb més pena i dolor els dos homes que ara només parlaven de
vendre-ho tot i tornar a una ciutat que no els pertanyia, que sempre els havia
tractat com a estranys.
-
Gràcies, compares, però jo em quedo. Si algú us pregunta digueu-li que
prefereixo la gana aquí a la meva terra que en els tuguris de la ciutat. Sí,
per mi aquella fam és pitjor.
Les
setmanes següents van ser terribles. Efectivament la terra esgotada s’havia
convertit en un munt de cendra i sal. Primer van sembrar les llavors que els
havia donat el govern, però ni un brot feia entrellucar que la situació
canviaria. Ara només els quedava el blat de moro, el mateix que la Martha va recollir
en un pot el dia que van matar el seu fill, el dia que ho van abandonar tot.
En
Manuel i el seu fill van agafar les aixades i van cavar tan fondo com van
poder. Al fons, la promesa d’una terra negra i fèrtil no els va esperar mai. Tot
era igual, un sutge que s’estenia fins on arribava la mirada. Aquella tarda una
pick-up luxosa va aparcar fora del rancho. A dins, un home gras i una dona jove
que a l’Esteban li va semblar bonica, els miraven amb menyspreu i llàstima. No
van baixar del vehicle, no van parlar amb ningú; només esperaven com voltors
que la família caigués, per apoderar-se del miserable terreny que habitaven.
– Jo
crec que no és pas la sal el que va matar aquesta terra; va ser la sang de
tants morts. La sang del fill teu i meu que van matar-nos en aquest pati mateix.
Van
sembrar el blat de moro, el van regar, duent aigua de molt lluny, perquè fins i tot els
rius es negaven a donar el consol de l’aigua. Els dies van passar i només es
veia el mateix paisatge trist.
Quan
l’aliment va esgotar-se van saber que potser havien tornat a aquella terra per
morir.
-
Martha, amor, què ens queda?
- Un
grapat de farina i unes cullerades de cafè.
- Doncs
ha arribat l’hora; prepara el sopar, després només ens queda morir-nos.
Van
menjar amargament. No van dir res. Només es miraven, pensant que la vida
s’havia acarnissat amb ells, que eren els condemnats de la terra...
Van
sortir del rancho i van contemplar les estrelles. Van estirar-se al mig del
camp i van esperar així que Déu els tanqués els ulls.
Quan es
van despertar, els primers brots s’alçaven orgullosos. Havien vençut.
Álvaro Lozano Gutiérrez.
Texto ganador
del primer premio del concurso cuento corto Agenda Latinoamericana 2017.
